Escrit per Pau Molina

A mi no m'han agradat mai els tomàquets. I tu et preguntaràs, què té això de rellevant?

Quan era petit, a casa meva, era normal menjar tomàquet. Els meus pares van intentar moltes vegades que en mengés. Jo insistia que no m'agradaven. Ells em deien: «s'ha de menjar tomàquet, forma part d'una dieta normal». I jo pensava: «però si és una cosa meva, íntima».

Més endavant, durant l'adolescència, m'havia trobat persones que s'esgarrifaven que no mengés tomàquet. Venien fins allà on era, es fixaven en allò que menjava, i en feien comentaris, sovint dolents, a vegades positius. I jo pensava: «però si és una cosa meva, íntima» .

Va arribar un moment que les persones del meu voltant, i fins i tot els mitjans de comunicació, donaven l'opinió sobre les persones que no mengen tomàquet. Que si, com que n'hi ha que es vesteixen de verd en senyal de protesta, jo també havia de vestir de verd. O com que n'hi havia molts que anaven a córrer, jo també havia de córrer perquè m'havia de sentir identificat amb aquell grup. I jo pensava: «però si és una cosa meva, íntima».

Vaig aprendre a no donar-li importància. A buscar persones que no es fixessin en el que menjaven els altres. Fins i tot a fugir una mica d'aquell grup de gent que sempre vestia de verd en senyal de protesta. Jo pensava: «a mi no em representen, no m'hi sento identificat, ni m'agrada córrer ni vestir de verd... És una cosa meva, íntima».

Hi ha coses més importants en aquest món que el que mengen les persones. Tot i això, tothom ha de poder menjar tranquil sense que els altres se sentin amb el dret de donar la seva opinió. Al final, forma part de la intimitat i la llibertat de cadascú. I si n'hi ha molts que van a córrer, deixa'ls en pau, que a tu no et diuen res per sortir a passejar.

Visca la igualtat i avall la intolerància. Com cada dia, feliç dia de l'orgull de ser un mateix.

PD: Si la gent que vesteix de verd no hi fossin, a mi, en comptes d'increpar-me, potser m'haurien agredit.

Moltes gràcies per la vostra lluita.