Escrit per Núria Batlle i Julià, regidora de la CUP Arbúcies entre el 2019 i el 2020

Fa pocs dies que hem conegut la notícia que l'assetjador de l'artista Paula Bonet ha ingressat a presó. Bonet ha estat víctima, durant anys, d'un assetjament brutal: intimidació, amenaces de mort, persecució… Uns fets molt greus que li han portat mesos i mesos de calvari personal i professional. La justícia és lenta, molt lenta.

El 25 de novembre, per desgràcia, és el Dia internacional contra la violència masclista, o de gènere, com li vulguis dir. Però tothom sap que la violència no només és física, la psicològica. I no cal anar gaire enllà per conèixer casos de violència masclista. Alguns són molt evidents, com els feminicidis o el cas de la Paula, d'altres passen més per alt.

Fa uns mesos que vaig deixar la meva acta de regidora. En el seu moment vaig explicar que era per uns motius personals, però passats uns mesos em veig capaç d'explicar la veritat. En realitat em feia vergonya dir que havia plegat pel bé de la meva salut mental. Els plens van ser molt durs, la CUP ens prenem molt seriosament la tasca institucional, així que anàvem amb els plens ben preparats, i és cert que el meu to és bel·ligerant, però és quan em sento més a gust, dient les coses tal com són, sense revolts. El que vaig viure en aquelles sessions plenàries no té nom. Tant l'alcalde com el primer i la segona tinent d'alcalde em van humiliar públicament, em van maltractar i es van posar amb la meva persona a cada ple (els pots recuperar i escoltar si et ve de gust sentir vergonya aliena).

Quelcom insuportable, tant que vaig haver de plegar. La resta del plenari callat, ni mu davant dels atacs i la brutícia que em tiraven a sobre.

Això és violència masclista en tota regla. El seu to també era fort davant dels meus companys, l'Aniol, l'Ester i en Xavi, però res a veure amb la ràbia i violència que abocaven cap a mi. Per què? Aquesta va ser l'única manera de trencar-me i apartar-me del camí que amb tanta il·lusió vam construir en el seu moment. Quelcom devia està fent bé? Molt probablement.

No pots ser dona, independent, amb les idees clares, atrevida i que parla sense embuts. No pots perquè t'esclafen o, si més no, ho intenten.

Aquest article no és per fer pena ni molt menys, les llàgrimes ja les vaig vessar aleshores. Aquest article és per fer palès que la violència masclista existeix, és una realitat i es troba en el racó més ínfim de les nostres vides. Per què callem davant d'això? El que proposo és que ens deixem d'aparadors i de voler semblar cordials amb tot i tothom. Quan vegis una agressió masclista, racista, del que sigui, NO CALLIS, alça la veu i planta cara. Aquesta és l'única manera de deixar en evidència els maltractadors. Aquesta és l'única manera de no ser còmplice de la violència masclista! Actua!

Que cap més dona hagi de passar por, ni que cap més dona hagi de deixar la seva acta de regidora!