La llengua catalana és l’eix vertebrador dels Països Catalans: uneix els parlants de diferents territoris, tota una comunitat lingüística. Per aquest motiu va ser un instrument d’atac i motiu de repressió per a qui la parlava durant el franquisme i altres períodes històrics, però va sobreviure gràcies a la resistència i la desobediència de milions de persones compromeses a mantenir-la.

Avui, però, la situació de la nostra llengua és greu. Segons l’informe anual de Plataforma per la Llengua [1] al conjunt dels Països Catalans els parlants de català no superen el 32,4%.

L’informe apunta que un dels fenòmens que expliquen aquest retrocés és que 8 de cada 10 catalanoparlants canvien de llengua de forma habitual quan algú els parla en castellà.

Aquestes persones justifiquen el canvi de llengua per un suposat respecte o perquè pensen que no els entendran. No ens equivoquem: no és de mala educació parlar la nostra llengua i tampoc és cert que no t’entendran, ja que segons diverses enquestes d’usos lingüístics més d’un 90% de la població entén el català a tots els territoris de parla catalana.

Hem de deixar enrere els prejudicis i no hem de canviar la llengua per l’aparença de l’interlocutor (vestuari, color de pell, etc.). Hem de ser integradors i deixar de dirigir-nos a les persones nouvingudes en castellà, ja que és un fet que les exclou de la comunitat on viuen, sigui de fa dos dies, dos anys o dues dècades.

Segons l’informe, un altre fenomen que posa en perill la supervivència de la llengua és el fet que només un 16,3% dels joves de 15 a 29 anys diuen que comencen sempre les converses en català.  

A tot això cal afegir-hi que no sempre es garanteixen els drets lingüístics a les persones catalanoparlants, com poden ser en l’àmbit de la salut. En el món judicial el seu ús és molt baix, ja que només un 20,6% de les sentències són redactades en català, i la presència de la nostra llengua en els mitjans de comunicació i xarxes socials és anecdòtica.

En el món laboral, la unitat de mercat a Espanya i la bilingüització completa de la població catalanoparlant fan, no només possible que qualsevol empresari o treballador pugui treballar sense el coneixement del català a Catalunya, sinó també que sovint el castellà esdevingui la llengua del treball.

Per acabar, hem de ser conscients que, quan l’Estat espanyol ataca de manera sistèmica la nostra llengua, ho fa per debilitar la cohesió social, el principi d’igualtat d’oportunitats i la construcció nacional del nostre poble.

L’últim atac és el del Tribunal Suprem, que ha imposat a Catalunya l’obligatorietat del 25% de classes en castellà, un atac directe a la nostra llengua i una esquerda al consens ampli que hi havia entorn de la necessitat d’una immersió lingüística real per a garantir igualtat d’oportunitats a totes les persones que viuen al nostre país, independentment de la llengua dels seus progenitors.

La CUP d’Arbúcies no vol menysprear cap llengua, volem conviure i les estimem a totes. Tanmateix, no volem perdre la nostra. I per no perdre-la, l’hem de parlar nosaltres, fer-la necessària, utilitzar-la en el nostre dia a dia…

Com deia Isabel-Clara Simó: “A nosaltres, ningú no ens salvarà la llengua, excepte nosaltres mateixos”.

Notes

1. Plataforma per la Llengua (2021). Informe Cat.