Què passarà l'endemà, un cop tot torni a la normalitat? Aquesta pregunta ressona dins dels nostres caps cada dia que passa. Estem desorientats i ens espanta el que vindrà. És humà, és clar, sentir por per un futur incert. Malgrat això, cal parlar clar i sense tabús: la realitat és que, tal com afirma Manel Busqueta, la saturació del sistema sanitari posa de manifest el fracàs de les polítiques d'austeritat que van ser aplicades com a pretext per “sortir” de la crisi.

Així doncs, no volem tornar a la normalitat perquè la normalitat era un obstacle. No ens cansarem de repetir que el neoliberalisme és l'arrel de la majoria de problemes que arrosseguen les societats contemporànies: depressió, estrès, apatia, isolament: no en pot sortir res de bo d'un sistema que té com a divises l'individualisme, la competència i l'egoisme.

Hi ha qui considera que la pandèmia esgotarà el vell món i que l'economia de mercat tal i com la coneixem està sentenciada. Tots els indicis, malauradament, apunten en la direcció contrària: a un blindatge i consolidació del sistema capitalista.

Tal com afirma Naomi Klein, “la doctrina del shock és l'estratègia política d'utilitzar les crisis de gran escala per impulsar polítiques que sistemàticament profunditzen la desigulatat, enriqueixen les elits i debiliten tota la resta”. O, dit d'una manera més crua: la crisi no és una causa, sinó un efecte perseguit.

Per tant, no ens hauria de sorprendre l'augment del control social i la reducció de llibertats individuals i col·lectives, tal com pronostica, també, Marina Garcés. Així, doncs, és cert: no s'augura res de bo.

És per això que quan s'acabi la pandèmia haurem de sortir als carrers a contrarrestar l'ofensiva i protegir la vida amb dents i ungles. A defensar la sanitat pública i els drets laborals de la classe treballadors i a combatre la pobresa i la desigualtat social. Ens pertocarà construir xarxes de suport i vida col·lectiva. Ens correspondrà deixar l'egoisme a banda i viure conjuntament les adversitats del moment. Ens tocarà salvar-nos perquè només el poble ho podrà fer.

L'endemà ens tocarà viure i prendre partit més que mai!